1. Documentació
general
San Pietro in Montorio va ser construït per Donato
Bramante l'any 1502, en ple Renaixement i just als inicis
del Cinquecento. Es tracta d'un petit
temple o tempietto edificat en un
dels turons del barri del Trastevere, a la ciutat de Roma, a Itàlia.
És de petites dimensions ja que el diàmetre del
cos central és de 4,5 m.
Els materials amb què va ser aixecat són diversos:
el marbre, per a les bases i capitells de les columnes; el granit,
per als seu fust i la pedra comuna per a la resta. Per construir-lo
l'arquitecte va utilitzar el sistema arquitravat, encara que circular,
i el sistema voltat per a la coberta.
La tipologia d'aquest templet és la de martyrium,
nom que reben els edificis construïts en honor a un sant
martiritzat.
2. Anàlisi formal
El tempietto és un edifici
de planta centralitzada de tipus circular. En planta, el cos central,
el peristil, la columnata i el basament esglaonat formen una successió
de cercles concèntrics. En alçat, té un cos
inferior que conté la cel·la i que sembla més
gran, per la columnata, i un cos superior que té una aparença
més estreta. Tot ell té una simetria perfecta. A
l'interior de la cel·la circular hi destaca l'altar situat
diametralment oposat a la porta d'entrada. Deu ser un espai poc
il·luminat ja que la llum només entra per les estretes
finestres laterals. No obstant, més que l'interior és
el seu aspecte exterior el que és més interessant.
Els elements de suport principals són les setze columnes
d'ordre toscà que aguanten la galeria superior i els vuit
pilars interiors - que coincideixen exteriorment amb l'espai de
les fornícules i les pilastres que les acompanyen a banda
i banda. Aquests pilars, amb l'ajut de la resta del mur, suporten
el pes de la cúpula. La cúpula és l'element
de coberta del tempietto. Una cúpula nervada recoberta
de làmines protectores metàl·liques i coronada
per una llanterna.
Exteriorment, San Pietro in Montorio és un edifici que
sorprèn per la monumentalitat malgrat les seves petites
dimensions. Sembla un 'petit gran edifici', com si es tractés
de la compressió d'un edifici més gran o d'una reducció
a escala. La forma rodona és l'absoluta protagonista de
la construcció: basament, columnes, fris, balustrada, cúpula...
tenen aquesta forma. El tempietto
està situat al centre d'un claustre rectangular, clarament
ofegat per les parets que l'envolten. Originalment havia d'estar
al centre d'un pati circular, dada que coneixem a través
d'un gravat de l'arquitecte bolonyès Sebastiano
Serlio, que ens el situa enmig d'un claustre circular també
amb setze columnes. Per la seva configuració circular no
podem parlar específicament de façana si bé
la zona de la porta d'entrada exerceix de punt de vista principal.
A les mètopes del fris que encercla l'edifici hi ha escenes
de la vida de Sant Pere i també
altres imatges de la litúrgia cristiana. A més a
més, les fornícules coronades per petxines, que
s'alternen amb les finestretes, i la balustrada són els
elements que podríem considerar part de la decoració
exterior de l'edifici.
3. Interpretació
Bramante va néixer a Urbino,
a Itàlia, però la seva primera feina la va tenir
a Milà, ciutat on va residir fins al seu trasllat definitiu
a Roma, a la cort del papa Alexandre Borgia.
Va estudiar els tractats d'Alberti,
l'arquitecte i teòric del Quattrocento
que havia nascut 40 anys abans que ell, i va desenvolupar el seu
estil a partir de l'anàlisi de les ruïnes romanes.
Ens trobem en ple Renaixement, en el canvi del segle XV al XVI,
en el moment en què es forja el classicisme modern i les
doctrines humanistes han tingut àmplia divulgació.
La visió que del món té el renaixentista
és més dinàmica que la del home medieval.
La Ciència es desenvolupa malgrat la Inquisició
i l'ideal de bellesa evoluciona molt ràpidament des del
final de l'Edat Mitjana. Des de l'ideal dolç del gòtic
final a la serenor afectada que trobem al primer quart del segle
XVI. És l'època en què es pren consciència
de la realitat del ser humà, com a amo del seu destí
i independent de la tutela divina.
El tempietto va ser construït
per encàrrec dels reis Ferran d'Aragó
i Isabel de Castella per tal celebrar
la presa de Granada als andalusís musulmans. Amb aquesta
intenció decideixen construir un temple en honor del primer
Papa, Sant Pere, just al lloc on
se suposava que havia estat crucificat. Té, per tant, una
funció commemorativa i religiosa, però per la manera
com va ser concebut també té una funció simbòlica,
tal com anem a veure.
San Pietro in Montorio simbolitza també a la pròpia
l'Església. El Reis Catòlics
pretenien commemorar la fundació de la institució
amb aquest edifici. La planta centralitzada, amb tot el que implica
de perfecció geomètrica i de simetria i racionalitat,
però també la forma circular que aquí prolifera,
ens palesen la Divinitat. Bramante
construeix la casa perfecta que representa la institució
eclesiàstica i per tal de fer-ho s'inspira en les creences
neoplatòniques dominants entre la intel·lectualitat,
que afirmaven que a Déu, com a ens perfecte, li corresponia
la forma esfèrica, la més perfecta també.
Amb el tempietto Bramante
pretén crear una il·lusió monumental a partir
d'un edifici de petites dimensions, estudiant-ne amb precisíó
la composició i buscant la proporcionalitat perfecta per
tal de crear aquest efecte (l'alçada del tambor de la cúpula
és igual al seu radi, per exemple).
Aquest temple s'inscriu dins del classicisme renaixentista. És
més, de fet n'és el paradigma ja que cap edifici
com el tempietto resumeix totes les característiques de
l'estil que ens ocupa. L'ús de materials i ordres arquitectònics
de l'antiguitat clàssica; els referents neoplatònics
esmentats; la recerca de la composició en el disseny d'edificis
que recomanava l'arquitecte romà Vitruvi,
la importància de l'estructura geomètrica i racional
del temple i la preferència per les plantes centralitzades
són elements característics del Cinquecento
renaixentista que Bramante contribuiex
decisivament a imposar. D'altra banda, el gust i l'habilitat de
Bramante en l'obtenció d'efectes
visuals, en aquest cas la monumentalitat aconseguida a petita
escala, és també un tret característic del
jove arquitecte, tal i com es veu també al cor de l'església
de Santa Maria Presso San Satiro de Milà on amb efectes
pictòrics aplicats a una paret aconsegueix que l'espai
sembli més gran. També l'ús amb habilitat
de la combinació d'espais buits i massissos en parets i
façanes és un tret característic de Bramante.
Per tot aquest conjunt de raons, podem afirmar que ens trobem
davant una obra cabdal en la història de l'arquitectura,
un edifici que va marcar un estil i una manera de fer que ha perdurat
al llarg dels segles. Bramante, igualment
que Rafael en el terreny pictòric,
el seu protegit a Roma, inauguren el Cinquecento
romà iniciant el classicisme renaixentista.
|
··· 
