Veure: Vista interior del conjunt / Vista de l'exterior / Planta de l'església
Cardona
va ser conquerida als àrabs i repoblada en època
de Guifré el Pelós, cap el 879. L'església
de Sant Vicenç està ubicada al cim del turó que
domina la Muntanya de Sal i que controla les vies que comunicaven
el Bages amb el Solsonès i l'Osona. Va ser promoguda per
Bremon I, vescomte d'Osona i consagrada al culte l'any 1040,
tot i que hi ha referències a l'existència d'una
església anterior, datades pel 980.
Es
tracta d'una església de planta basilical de tres naus,
al final de les quals s'obren tres absis semicirculars, amb un
transepte quasi inscrit en el perímetre i rematada per
una cúpula coberta per un cimbori. El material emprat
en la construcció és la pedra, tallada en carreuons,
lligats amb morter de calç.
La coberta és també de pedra, amb volta de canó a
trams en la nau central i el creuer i d'aresta a les laterals i al nàrtex.
A cada tram de volta de canó de la nau principal li corresponen
tres voltes d'aresta a les laterals. La intersecció amb el creuer
està coberta per una cúpula que s'aguanta sobre unes trompes
que fan d'enllaç entre l'espai circular d'aquella i el quadrat
del tram de la nau.
Els elements de suport d'aquestes cobertes són els murs, gruixuts,
i els pilars i, en la correspondència exterior d'aquests, s'hi
situen uns petits contraforts que semblen mitjos pilars. Els pilars són
cruciformes per la forma que li donen les prolongacions dels arcs torals
i formers que arriben, pel pilar, fins al terra.
L'espai interior se'ns presenta clar i ben il·luminat. Les naus
són altes: uns dos cops i mig la seva amplada. La diferència
d'alçada entre les naus permet l'obertura de finestres a sobre
dels arcs formers a través de les quals la nau central queda ben
il·luminada. Amb aquest sistema, que recorda les basíliques
paleocristianes, Sant Vicenç trenca el tòpic de la foscor
del romànic. La capçalera està orientada a llevant
i presenta, a la zona que dóna a la nau central, una elevació respecte
el pla de la nau que se supera amb uns esglaons. El motiu és l'existència
d'una cripta a sota el presbiteri. Aquesta cripta té tres naus
i està coberta amb voltes d'aresta. A l'altre extrem del temple,
a l'entrada, trobem un atri a sobre del qual s'hi aixeca una tribuna
des d'on suposadament els vescomtes assistien a les cerimònies.
Les escales de cargol que comuniquen aquests dos espais podrien ser reminiscències
de l'antic accés a dues torres de campanar, avui inexistents,
que rematarien la façana.
Exteriorment, el temple marca molt bé els seus espais interiors,
de manera que cadascuna de les parts s'individualitza a fora cosa que
no passa a dins ja que dóna una sensació més unitària.
La façana perd importància donat que la integració de
l'església en l'antic castell - avui Parador de Turisme- li pren
perspectiva. El conjunt dóna sensació de verticalitat,
sobretot a l'interior amb la gran alçada de la nau central, però també per
fora , per l'efecte visual del cimbori. La mateixa decoració exterior,
a base d'arcuacions, finestres cegues i bandes, contribueix a aquest
efecte.
A l'interior la poca decoració existent és també arquitectònica:
només algunes impostes trenquen la monotonia dels arcs de mig
punt. S'ha perdut l'arrebossat que cobria els murs i amb ell, les pintures
que els recobrien. Només es conserven restes de pintures de tres
de les cinc voltes del nàrtex. Aquestes pintures es troben actualment
al MNAC.
Per totes les característiques formals que acabem de comentar,
Sant Vicenç de Cardona pertany al que es considera, seguint a
Puig i Cadafalch, 'primer art romànic' o 'romànic llombard',
per ser mestres d'obra d'aquella regió italiana els que la construïren.
Això és especialment evident en el tipus de decoració i
en els materials emprats.
Sant Vicenç de Cardona és un edifici
religiós dels que es coneixen amb el nom de canòniques
perquè en el moment de la seva fundació eren monestirs
que allotjaven una comunitat de canonges. De la primitiva canònica
només en queden les restes del claustre. És també
un edifici fet a conseqüència de la repoblació
dels territoris conquerits als sarraïns. En aquest sentit
tenia , a part d'una evident funció utilitària,
una funció simbòlica, en el sentit que representa
el domini de la fe cristiana triomfant sobre l'islam en retirada.
En èpoques de reconquestes, totes les edificacions que
es fan en territori conquerit a l'enemic tenen aquest caire.
Sant Vicenç és un dels temples que es van fer sota la influència
política de l'abat Oliba, bisbe i conseller dels comptes catalans
i promotor de la construcció de nombroses esglésies, ponts
i calçades que pretenia cohesionar el territori sota domini comtal. És
en aquest sentit que el desenvolupament de l'art romànic coincideix
també en el temps amb el desenvolupament de la consciència
d'estat que començaven a tenir els dirigents i que, un segle més
tard, donaria origen a la Corona d'Aragó.
A nivell constructiu, la canònica de Sant Vicenç no aporta
novetats importants però la disposició del seu espai i,
sobretot, l'atrevit envoltat en un edifici tan gran, en fan un dels punts
culminants del romànic del segle XI.
Per Joan Sorolla Beltran
··· 
