·Anàlisi del David de
Donatello·
Veure: Imatge frontal de l'escultura
1. Documentació.
Donato de'Bardi, conegut com Donatello va ser el més gran dels escultors del segle XV. Deixeble
de Ghiberti i amic personal de Brunelleschi, va sorprendre
els seus contemporanis pel naturalisme de les seves obres.
L'època en què va viure i treballar Donatello,
el segle XV, correspon a la transició entre l'època
feudal i l'Edat Moderna. Un segle que va començar amb
la perspectiva i va acabar amb el descobriment d'Amèrica
pels europeus. El comerç, i per tant les ciutats, gaudeixen
d'una fase d'expansió, que portarà a l'economia
a decantar-se cap al capitalisme mercantilista, dirigit pels
comerciants i el banquers. Aquesta nova manera d'entendre la
vida, juntament amb descobriments científics transcendentals,
com la invenció de la impremta i l'heliocentrisme de Galileu, que ajuden a entendre el món d'una altra manera,
donen lloc a un nou model cultural. Aquest model, el Renaixement,
tindrà com a base la inspiració en la cultura
clàssica greco-romana i el seu centre d'interès
serà l'ésser humà en tots els seus vessants. és
el que coneixem amb el nom d'antropocentrisme i el corrent
cultural que ho sintetitza, l'humanisme.
Els anys en què es va esculpir el David coincideixen amb els del
retorn de Cosme de Médici al poder (1434), qui va redreçar
els moments difícils que travessava la república florentina.
Donatello, que va viure l'època més brillant de Florència,
va veure i contribuir a aquest esplendor. Va realitzar dos viatges
a Roma, un de jove, amb Brunelleschi, i un altre ja de gran, d'on va aprendre
molt de les escultures antigues, de les seves tècniques i de les
seves composicions.
2. Anàlisi formal.
El David és una escultura
de volum rodó, és a dir, exempta, feta en bronze.
Li va encarregar Cosme de Mèdici, presumiblement per
a un espai públic, però avui es troba al Museu
del Bargello de Florència. És una escultura del
cos d'un jove nu, amb un barret de pagès de la Toscana
al cap, amb una espasa a la mà dreta i una pedra a l'esquerra.
L'escultura es recolza sobre una laurea.
Volums: el David és una figura amb una certa sinuositat, provocada
per la positura del cos, que es recolza amb la cama dreta. Aquesta positura és
influència de l'estil del grec Praxítelles, que va introduir-la
i que és coneguda amb el nom de "corba praxiteliana". És
una composició tancada. La figura s'inscriu en una el·lipsi
imaginària, de manera que si féssim un recorregut visual,
aquest ens portaria del cap al braç dret, d'aquest a les cames,
braç esquerre i un altre cop el cap.
La composició del David té les següents característiques:
- Proporcions. l'escultura té un cànon allargat, més
pròxim també a Praxítelles que a Políclet.
L'harmonia entre les parts del cos d'aquest jove és perfecta,
fet que va impressionar molt als contemporanis.
- Eixos. L'eix que marca la figura és un eix vertical. Malgrat
que les dues meitats del cos són diferents - cosa molt normal,
d'altra banda - guarden un perfecte equilibri. La prominència
del colze esquerre es compensa per l'espasa de l'altre cantó.
D'altra banda, podem observar com determinades formes ens marquen eixos
diagonals, com és el cas de l'espasa, la cama i el braç esquerre.
- Moviment. Aquesta és una escultura estàtica; el personatge
està quiet en un punt de l'espai. Bo i així, aquesta impressió es
veu mediatitzada per la particular positura del David, que descansa tot
el pes del cos en la cama dreta i que ens dóna una sensació d'estar
en balanceig.
- Expressió. Donatello era un autor per a qui l'expressió,
tant de sentiments com de la pròpia personalitat dels personatges,
era tant important com la fidelitat en el disseny de les anatomies.
Precisament en aquest aspecte es pot dir que Donatello va superar els clàssics
grecs, en el fet que ell esculpia persones, no ideals. En aquest cas,
el David és retratat com un jove sensual, alegre per la victòria.
Acabat. L'acabat d'aquest bronze és suau i llis. Hi ha una intencionalitat
en fer-lo verosímil, naturalista, imitant l'aspecte de la pell
humana, "ad natura similitudine" tal com deien a l'època. Aquests
trets que acabem d'analitzar constitueixen, en bona part, la base de
l'estil donatellià, un estil inspirat en els clàssics greco-romans
i en el naturalisme de l'últim gòtic. L'interès
per captar l'essència de la persona, tant físicament com
psicològicament sempre va estar en la base del seu treball.
3. Anàlisi del contingut.
El contingut del David ens
remet a la història bíblica del jove pastor jueu
que matà al gegant filisteu anomenat Goliat i que es
troba a l'Antic Testament (Samuel,17). És, per tant,
una obra de contingut bàsicament religiós, encara
que com veurem, només aparentment. L'aparença
de David no es correspon amb la que descriu la Bíblia,
perquè segons els textos sagrats, David va rebutjar
l'espasa de Saül i va armar-se amb cinc pedres. A l'obra
de Donatello apareix amb una espasa a la mà dreta i
una pedra a l'esquerra. En qualsevol cas, David apareix com
un guanyador, amb un posat fatxenda. No coneixem antecedents
rellevants que haguessin servit com a inspiració per
a aquesta escultura. En canvi, sí que coneixem una obra
important que es va realitzar quasi setanta anys després.
Es tracta del David de Miquel Àngel Buonarroti, també realitzat
i ubicat a Florència. Les diferències d'estil
entre ambdues són notables, però reflecteixen
la idea d'aquell noiet que va ser capaç de derrotar
un gegant i convertir-se en un mite. La interpretació que
podem atribuir al David de Donatello està relacionada
amb la persona que li va fer l'encàrrec: Cosme de Médici,
prohom florentí que en retornar al poder al capdavant
de la República florentina s'identifica amb el mateix
David. És un símbol de la victòria davant
els seus enemics, de manera que en el David hi hem de veure
la figura de Cosme retornant de l'exili com a triomfador.
4. Funció de l'obra.
El David tindria doncs, una finalitat
commemorativa alhora que simbòlica, allunyada de l'aparent
tema religiós que està en l'origen de la història
de David i Goliat. La societat florentina, culta i coneixedora,
per tant, del mite de David i de la realitat política
que els envoltava, no hauria de tenir cap problema en trobar
la veritable finalitat de l'obra, que no era altra que una
representació de qui portava les regnes del govern de
Florència.
5. Conclusions.
Si bé tal com afirma E. Panofsky "el
David de Donatello parece un Apolo", referint-se a l'evident
inspiració de l'escultor florentí en els models
clàssics que tan bé coneixia, el cert és
que a Donatello, els temes principals giren al voltant de la
iconografia cristiana i sempre l'aparent classicisme està al
servei de la religió. De la mateixa manera, Donatello també supera el classicisme perquè les seves
figures estan plenes d'una vida que els clàssics no
sabien o no volien donar a les seves obres, així que
el resultat és d'un naturalisme sorprenent. Per això, Donatello pot ser considerat com l'escultor més gran
del seu segle i no serà fins la irrupció del
Buonarroti que algú eclipsarà la seva manera
de treballar.
Joan Sorolla Beltran |
··· 
