Es tracta d'una pintura paisatgística on es pot veure una avinguda
limitada per una filera d'arbres molt alts i prims que es perden en la
llunyania. A banda i banda de l'avinguda es distingeixen unes cases i
al fons esquerre un petit campanar o torre que ben podria ser l'església
del poble Middelharnis que es troba al fons del quadre.
És una obra del pintor holandès Hobbema i reflecteix
l'esperit pictòric holandès a la perfecció. La pintura
holandesa sorgeix com l'expressió d'una identitat nacional aconseguida
a finals del segle XVI. La consolidació d'una classe mitjana burgesa
enriquida pel comerç va donar lloc a una gran demanda de quadres
de gèneres populars i de dimensions reduïdes. Així troben
l'art holandès com a art burgès per excel·lència.
El paisatge representa un tema d'orgull d'un poble per la seva terra.
Molts dels artistes tendeixen a especialitzar-se en un tipus de paisatge
concret:
paisatge hivernal, panorames, paisatges nocturns... En els paisatges
holandesos s'insisteix en la representació del
seu propi escenari vital, les planes dels Països Baixos. Un to d'admirable
conformitat amb la natura és el més característic
dels grans paisatgistes holandesos. La línia de l'horitzó és molt baixa i el cel nuvolós
omple tres quartes parts de la superfície del quadre.
Es tracta d'un oli sobre tela de 1,03 x 1,41 m de l'any 1689 original
de Meindert Hobbema ( Meyndert Lubbertszoom). En aquest quadre i com era típic en els aspectes formals de
la pintura barroca, hi ha un clar predomini del color sobre el dibuix,
les taques són definidores de les formes, i ens proporcionen l'aparença
d'alguna cosa imprecisa. La conquesta de la tercera dimensió ha estat ambició constant
dels pintors, durant el barroc s'accentua la selecció davant-enrere
i la pintura aconsegueix tres dimensions. Aquest quadre traça la gradació de la profunditat barroca.
Els procediments per obtenir la tercera dimensió, la sensació de
volum, són diversos; línies convergents, un primer terme
desmesurat (per tant proper en contrast amb el fons), joc de llums...
La correlació de llum i ombra juga un paper fonamental, la llum
es filtra per entre els núvols i aconsegueix crear un espai, un
volum.
Aquest quadre a diferència de les tendències barroques
de composició asimètrica i a atectònica és
un exemple de la tendència instintiva a col·locar la figura
principal en mig i a pintar dos meitats de tela semblants (simetria),
de la mateixa manera que es tracen línies horitzontals i verticals
(composició tectònica) marcant un equilibri en contraposició a
les obres barroques que utilitzen la línia diagonal (cavalls que
s'encabriten, figures que cauen, formes petites que indiquen que no tot
hi cap en la tela, així Velázquez pinta un cap de gos,
però no el cos, que està fora del quadre, o Rembrandt pinta
part de portes o taules que continuen més enllà de l'espai
pintat.
En aquesta pintura a diferència també de les tendències
barroques la quietud s'anteposa per sobre del moviment, no hi trobem
gaire dinamisme en el quadre, trobem més aviat formes estàtiques,
així es tracta d'una plana, fins i tot no trobem ni muntanyes
ni altres elements que donen dinamisme als paisatges com els de Rubens
que exhibeixen formes bullents, com branques retorçades o pujades
i clots.
La convergència de les fileres d'arbres i els efectes de la
llum contribueixen a subratllar la sensació de llunyania. Aquesta
obra constitueix un dels més clars exemples de la profunditat
continua peculiar del barroc. Hobbema pinta el camí com si nosaltres l'estiguéssim
seguint. L'efecte de profunditat està molt ben aconseguit, cal
fixar-se també en el cel magnífic; és un pintor
que sap fer el que no es veu, l'aire.
La composició cromàtica de colors càlids (grocs,
taronges...) ens transmet un sentiment harmoniós, de tranquil·litat. Amb Hobbema s'afirma una altra de les característiques generals
del paisatge holandès: la unió entre sentiment subjectiu
i naturalesa objectiva, sense que això produeixi cap tipus de
desequilibri. El camí sembla endinsar-se cap a l'infinit i la
naturalesa que vibra plena de realitat constitueixen els elements mitjançant
els quals s'estructura tota una xarxa de suggeriments a propòsit
de l'home i la seva vida. Els petits personatges que semblen passejar
i dialogar ens marquen que el camí és alguna cosa més
que allò que es pot veure, simbolitza el nexe d'unió entre
distàncies, motiu d'apropament o de separació, un motiu,
en definitiva, estrictament humà. La naturalesa es reflecteix com un espai quantificable amb tots els
detalls presentats en la seva valoració justa. El paisatge holandès
constitueix un gènere realment innovador que tindrà els
continuadors més importants en els pintors de final del segle
XIX.
Altres contemporanis destacables de Hobbema són Hèrcules
Segtiers, Van Goyen, Paul Potter i sobretot Ruysdael que té una
concepció molt més dramàtica dels paisatges.
En definitiva L'Avinguda de Middelharnis és una obra
que ens transmet un missatge harmoniós on els elements que el
configuren ocupen el seu lloc de forma magistral. Aquest idíl·lic
paisatge està acuradament compost i ens mostra el paisatge de
forma apacible i tranquil·la.
A.
Fernández; E. Barnechea; J. Haro; Historia del Arte; Vicens
Vives; Barcelona 1981; ISBN: 84-316-1780-2; pàgs: 521; pàgs
consulta 229-239.
Herguedas Lorenzo, Migule Àngel; García
Torralba, M. Assumpció; Zafra camps, Joan; Història de
l'Art; Baula; Saragossa 1993; ISBN: 84-479-0058-4; pàgs: 419;
pàgs consulta 268-269.
Jose Mª de Azcarate Ristori; Alfonso
Emilio Perez Sánchez; Juan Antonio Ramirez Dominguez; Historia
del Arte; Anaya; Madrid 1979; ISBN: 84-207-1408-9; pàgs: 995;
pàgs consulta 529-531.
Joaquim Ragon; Esther Sáez; Alícia
santiago; Teresa Solà; Lluís sols; Història de
l'Art humanitats i ciències socials/artístic; Barcelona
2000; ISBN: 84-307-5014-2; pàgs: 399; pàg consulta 215.
http://www.xtec.es/~fchorda/credit/credit3/htm/311.htm
··· 
