PABLO PICASSO: Els
tres músics.
Veure: imatge de la pintura
1. PERCEPCIONS VISUALS I CONSTRUCCI DE LA MIRADA
Ens trobem davant d'una pintura particular que ens mostra tres figures
dempeus dins d'un
espai tancat. Es tracta de tres músics que estan representats
en el moment d'interpretar una melodia, vistos frontament i un a costat
de l'altre. La figura de més a l'esquerra és un pierrot
que toca el clarinet, la del mig un arlequí que toca la guitarra
i la de la dreta un frare que sosté una partitura a les mans.
Tots tres estan emmascarats. Una taula se situa a l'esquerra per davant
de dos dels personatges i a sota seu, un gos està ajagut. No
se li veu el cap sinó a través d'una ombra projectada
a la paret del fons
Els
tres músics va
ser pintada per Picasso l'estiu de 1921 a Fontainebleau, prop de
París, però actualment es troba al Museum of Modern Art
(MOMA) de Nova York. Les seves mides són 200,7cm x 222,9cm.
Es tracta d'un oli sobre tela, encara que l'efecte visual sigui
el de papier-collé,
papers enganxats en la superfície del quadre, recurs molt utilitzat
per Picasso i altres artistes anys enrere. La pinzellada és allargada,
escampada, gairebé no s'aprecia com a tal, però és
la que delimita les zones de color de manera precisa. Els colors
són
quelcom molt important en aquesta pintura. Per al fons, paret,
terre i taula, Picasso utilitza una gamma de marrons. Les figures destaquen
sobre aquest fons amb tons que van des del blanc fins al negre
passant pel groc i vermell d'Arlequí. Amb aquesta gradació, Picasso condueix la nostra mirada pel quadre, d'esquerra a dreta. Un parell
de zones de color violeta, representant ombres, completa la paleta.
Els colors serveixen també per identificar els personatges representats.
El tractament de la llum és irreal, perquè mentre els
músics semblen tenir llum pròpia, el gos projecta una
ombra, creant-se així una estranya sensació d'irrealitat.
El quadre és estàtic. Les tres formes verticals i paral·leles
ho estableixen, però el color ens fa ballar els ulls per sobre
la tela i el fet que pràcticament no existeixi cap línia
horitzontal paral·lela al marc de l'habitació, contribueixen
a donar la sensació d'un cert moviment latent. Pel que fa al
tractament de l'espai, Picasso ens crea aquí una nova contradicció
visual entre el caràcter absolutament pla de les figures i l'espai
tridimensional en què estan ficades. Cal notar que es tracta
d'un espai impossible, tal com podem veure si observem les cantonades
de la cambra. Quant a la composició, les masses de color són
les que en determinen l'organització, especialment la blanca
i la negra, a esquerra i dreta respectivament. Aquestes masses
emmarquen la figura central. Una línia perpendicular a aquestes, formada
per la taula i la partitura, compensa la verticalitat dels músics.
D'altra banda, la relació que pel color s'estableix entre la
figura del pierrot a l'esquerra i la partitura a la dreta, contribueix
també a l'equilibri de la composició. L'expressivitat
d'aquesta pintura és subtil. Podem dir que la caricaturització
que en certa forma es fa de les figures de les tres persones, la
diferència
de proporcions entre els cossos i les mans, molt petites, en comparació
als cossos gegantins que , amb prou feines caben a l'habitació,
fan que la pintura s'expressi un to humorístic i alegre,
entranyable.
2. EMOCIONS I SENSACIONS.
Objectivament, podem dir que es una obra basada en la geometria,
càlida
per l'ús dels colors i innovadora quant al tractament del tema.
Subjectivament la veig atractiva per aquest aspecte simple i aparentment
descuidat de l'obra. M'agrada la capacitat de simplificació que
aquí exhibeix Picasso fent aquesta fusió entre la tridimensionalitat
(el real) i la bidimensionalitat (la re-presentació)
3. RACIONALITZACIÓ.
Picasso va pintar Els tres músics per iniciativa pròpia
amb l'única finalitat de transmetre el que el seu estat d'ànim
i les seves recerques li estaven dictant. En aquest sentit potser podríem
afirmar que la finalitat interior del pintor partia de l'intent
de fusionar la realitat amb un llenguatge, el cubista, que ja era prou
reconegut en aquells moment. En aquesta fusió estarien les finalitats
creatives. Quant al tema, Els tres músics és un
retrat de grup amb tractament poc convencional. Representa el
moment en què els músics estan interpretant una cancó,
dins d'una cambra o potser dalt d'un escenari, al públic que
està davant seu, probablement nosaltres mateixos. Els personatges
són caràcters típics del que es coneix amb el nom
de la Commedia dell'Arte, teatre popular burgès que a partir
del XVI grups independents representaven per carrers i places de mitja
Europa. Els personatges eren estereotips per tothom coneguts. En el
nostre cas, podem identificar clarament a Pedrolino (Pierrot) a l'esquerra
i a Arlequí al centre. En canvi, resulta més difícil
d'identificar el tercer, que no sembla pas un personatge habitual
de la Commedia.
L'estil és
el cubisme sintètic, un estil que centrem entre 1912 i 1917,
encara que posteriorment Picasso va fer diverses obres en aquest llenguatge.
Una d'elles, la que ens ocupa, feta el 1921, se'n pot considerar
la culminació per l'ambició del tema representat i per la
perfecció que assoleix. Malgrat tot, l'artista es trobava en
ple període neoclàssic. Val a dir que simultàniament
Picasso va pintar una altra versió del mateix tema que és
el quadre que més es relaciona amb el que estem analitzant i
que es troba al Philadelphia Museum of Art. També s'ha de recalcar
que Picasso amb anterioritat havia estat treballant a fons el tema
dels
arlequins. Destaquem l'Arlequí de Barcelona,
totalment figuratiu, de 1917 i Arlequí i dona , del mateix any o Arlequí amb violí, de 1918, ambdues en la línia sintètica. Els
tres músics són el rebrot d'una
temàtica (saltimbanquis, acròbates, arlequins) que ja
havia tractat durant el seu període rosa. A partir de 1917 i
degut al seu viatge a Itàlia, amb estades a Roma i Pompeia, Picasso absorbeix l'art clàssic italià. Ara, aquells personatges
desastrats prenen l'aspecte dels personatges de la Commedia dell'Arte.
En la seva ment hi ha artistes com Rafael, però també
el francès Ingres. És una època de clara dualitat
d'estils: per una banda, el classicisme italià i per l'altra,
el cubisme sintètic. Per corroborar aquest fet podem esmentar
el fet que Picasso realitzés el 1919 sengles exposicions en galeries
diferents, una de cada temàtica. Segons Simón Marchán
existeix una obra que és la intersecció dels dos estils.
Es tracta de l'oli Estudis,
de 1920.
Quant als vincles
que Els tres músics pugui tenir amb el seu context, hem
d'esmentar el fet que no és Picasso aïlladament qui sent,
de cop, una predilecció pel classicisme. De fet, una autèntica
onada de classicisme mediterranista i d'art objectiu ocupava una
bona part de la producció artística europea des de la
segona dècada del segle. És el període que es coneix
amb el nom del 'retorn al ordre' i que coexistia amb les avantguardes.
Són els moviments coneguts com Novecento (Itàlia), Neue
Sachlichkeit (Alemanya), Noucentisme (Catalunya)...
Per
sintetitzar el tractament que Picasso fa del tema del quadre direm
que la simplificació
geomètrica, l'expressivitat dels personatges i la teatralitat
de l'escena en són els seus elements definidors, elements que
hem de vincular directament amb les preocupacions que Picasso s'estava
plantejat en aquell moment. El tractament cubista sintètic fou,
òbviament, l'elegit pel cas.
Per últim,
dir que en aquest cas, l'obra mateixa seria el missatge. Malgrat que
alguns autors consideren que aquests personatges representen a Picasso i els seus amics Apollinaire i Jacob, el fet és que això és difícilment demostrable. Per tant, el que ens interessa
remarcar és el polifacitisme i la versatilitat de Picasso, sempre
investigant, utilitzant sempre el llenguatge que més s'adeqüés
a les seves necessitats i sempre absorvint tot allò que es desenvolupés
al voltant seu. Un autèntic mirall del seu temps.
Joan
Sorolla
LLISTAT DE REFERÈNCIES
Marchán Fiz, Simón.
Las vanguardias
históricas
y sus sombras. (1917-1930)' dins Summa Artis. Madrid: Espasa,
1995. Vol XXXIX. ISBN: 84-239-5483-8 (del tomo 39)
Carnival of Venice [en línia].
Roberto Delpiano. 1998 <http://www.delpiano.com/carnival/html/commedia.html> [Consulta:
3 gen 2002]
Commedia Stock Characters [en línia] Commedia dell'Carté <http://shanearts.com/Commedia%20Stock%20Characters.htm> [Consulta:
3 gen 2002]
|
··· 