artsdidactica.info

aprendre i gaudir de l'art

·Pàgina d'inici·

DOCUMENTACIÓ

1. Context històric.

Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564) va ser el més complet dels artistes que va donar Florència durant el Renaixement. Tot i que es va formar com a pintor al taller de Ghirlandaio, les seves preferències es van inclinar naturalment cap a l'escultura. Els atzars de la seva llarga vida van fer que també entrés en el terreny de l'arquitectura, construint, entre altres importants obres, la cúpula de Sant Pere del Vaticà. Va ser alumne de l'escola d'escultura que Llorenç de Médici subvencionava, on va poder aprendre directament d'un deixeble de Donatello i on va poder estudiar nombroses obres de l'antiguitat clàssica. En cap altre artista es pot observar com els ideals de bellesa renaixentista es van transformant pel decurs dels esdeveniments històrics que la societat italiana va viure al llarg del segle XVI. Va viure la ruptura en el si de l'església cristiana, que a partir de la Reforma de Lutero, es divideix en catòlics i protestants, divisió que donarà lloc a nombrosos enfrontaments ideològics i guerres. En plena maduresa, va veure com Roma, la seu de la màxima institució occidental de l'època, el Papat, era saquejada per les tropes de l'emperador Carles V (1527), i com les terres de parla italiana - recordem que Itàlia encara no existia - eren camp de batalla entre les potencies europees, bàsicament Espanya i França. El 1530, Carles V és coronat emperador d'Itàlia pel Papa Clement VII. Com diu Rafael Argullol "la realidad del mundo disloca y destruye la idealidad del arte".

2. Corrents de pensament dominants.

En els anys de formació de Miquel Àngel, el neoplatonisme era el corrent filosòfic dominant. L'aspecte més destacable d'aquest corrent, en relació al tema que ens ocupa, és la importància de la 'idea'. Per idea entenien el "model" d'una cosa, o l'estat perfecte d'aquesta cosa. Quan Miquel Àngel afirma que l'escultura ja existeix dins de la pedra, ens està destacant la importància cabdal de la idea preexistent, més important que la pròpia escultura en si. A partir de 1520 Martin Lutero, frare agustí, comença la difusió de les seves idees reformadores, que el porten a la ruptura amb l'Església iel Papat. Cap el 1545 s'inicià el que coneixem amb el nom de Contrareforma, posicionament ideològic de l'Església catòlica de reafirmació en les seves idees i del poder del Papa. El mateix Papa sota el qual Miquel Àngel va pintar el Judici Final és el que va iniciar formalment aquest moviment, en convocar un Concili a la ciutat de Trento. El pensament contrareformista marcarà l'art i la cultura dels segles següents. Una conseqüència immediata serà el reforçament de la Inquisició, organisme monolític encarregat de vetllar per la puresa ideològica del catolicisme i de castigar els dissidents. Aquest ambient moralista donarà més d'un mal de cap a Miquel Àngel pels cossos nus que abunden en el Judici Final.

3. Catalogació de l'obra.

El Judici Final és una pintura mural. Està ubicada en la paret del fons de la Capella Sixtina, dita així en honor del Papa que la va fer construir, dins de la Ciutat del Vaticà, a Roma. Va ser realitzada en solitari per Miquel Àngel entre 1535 i 1541. L'encàrrec li va fer Clement VII, però va morir just quan Miquel Àngel començava a fer els primers esborranys. Pau III, el seu successor, va aconseguir que l'acabés. És una obra de l'època de maduresa de Miquel Àngel.

ANÀLISI FORMAL

El Judici Final és una pintura mural feta al fresc on s'hi troben més de quatre-centes figures. A dalt, al centre, la figura de Crist representada com un déu romà aixeca un braç amenaçador. Al seu costat la seva mare, la Verge Maria, l'acompanya. Els que se salven romanen a dreta i esquerra de Crist, mentre els condemnats cauen cap a la part inferior on una barca els transporta cap l'infern. A dalt de tot, uns àngels duen els símbols de la Passió de Crist. Les figures, més que pintades o dibuixades, semblen modelades, com si es tractessin d'escultures.
La composició és ordenada i pot dividir-se per la meitat en sentit vertical, a dreta i esquerra de la figura de Déu fill, mentre que en sentit horitzontal veiem quatre nivells: els àngels a dalt de tot; Crist i les ànimes bones; els condemnats que cauen i, en un paisatge estrany, els que es dirigeixen cap l'infern. La relació entre aquestes parts no és fluïda sinó que sembla bastant compartimentada, encara que no totalment, ja que algunes figures marquen la transició entre les tres franges de baix. Els àngels romanen aïllats a la part superior. Aquests nivells ens marquen una ordenació general marcada per la horitzontalitat, l'acció, però, transcorre de dalt cap a a la part inferior, contrarestant l'efecte anterior. No hi ha intencionalitat de mostrar un espai tridimensional. Pel darrera de la figura de Crist veiem la representació d'una munió de cossos que l'envolten pel darrere, però donen més la sensació d'una orla que l'envolta que no pas d'uns cossos allunyats. La impressió que dóna és que l'acció transcorre en un mateix pla. No obstant, el color càlid dels cossos sobre els colors freds del fons ens transmet una certa sensació de profunditat. L'agitació regna en tot el fresc. Els cossos, en unes positures un tant afectades, es caracteritzen pel que coneixem amb el nom de contraposto , és a dir, mentre unes parts del cos van en una direcció, les altres van en una altra. Només cal mirar la posició dels braços respecte els caps i els cossos per adonar-se'n. El cànon allargat de les figures també contribueix a potenciar aquest efecte. La llum que il·lumina l'escena és irreal, pròpia de la situació que descriu. Un clarobscur generalitzat predomina en tota l'obra. A primer cop d'ull sembla que sigui la figura central la que l'irradia, però una observació més minuciosa ens revela que el tractament de la llum és individualitzat, que cada figura està tractada per separat. Tot el conjunt ens remet a un Miquel Àngel ja ancià, lluny del seu primer estil harmoniós del David o dels mateixos frescos que decoren les voltes de la Capella, pintats vint-i-cinc anys abans. Ja madur, el seu estil es complica, les figures es recargolen, els cànons s'allarguen i el clarobscur es fa més accentuat.

ANÀLISI DEL CONTINGUT

El Judici Final és una obra de contingut religiós. Ens explica el moment en què Déu, arribat l'últim dia del món, jutja les persones i aquestes li reten comptes de tot allò que han sigut durant la seva vida. La font d'inspiració és, en aquest cas, bibliogràfica. Els textos de l'Apocalipsi, escrits per Sant Joan, i continguts a la Bíblia, detallen les visions que aquest va tenir i per les quals se li revelava què passaria un cop arribada la fi del món. La descripció de les visions no coincideix amb el que veiem a la pintura, pel que deduïm que Miquel Àngel en va fer una interpretació. No obstant, pel que fa a la figura de Déu sí que hi trobem relació: "El que estava assegut s'assemblava a la pedra de jaspi i a la sardònica, i l'arc de que rodejava el tron s'assemblava a una esmaragda", descripció que coincideix amb els colors i textures que veiem a la pintura.
El Judici Final s'ha d'interpretar tenint ben present que està relacionat amb les pintures que el mateix Miquel Àngel va pintar al sostre de la capella i que expliquen l'origen del món i del ser humà i que també trobem a la Bíblia. Així dons, el conjunt de pintures formen un sol programa iconogràfic referit al principi i a la fi de la humanitat.

FUNCIÓ DE L'OBRA

El Judici Final compleix una funció decorativa dins de la capella. Va ser encarregada pels Papes per acabar de completar-ne la decoració. La importància del lloc on està ubicada fa, però, que entenguem que també tingui també una funció ideològica i didàctica important, recordant als homes com serà la seva fi.

CONCLUSIONS

Amb aquesta obra, i també amb la Pietat Rondanini i la Pietat Palestrina, Miquel Àngel trenca amb una línia estilística que combinava harmoniosament l'aspecte sensorial i l'aspecte espiritual de l'art. La personalitat mística de Miquel Àngel i el seu caràcter suposadament turmentat, conceben unes figures on la sensualitat de les seves obres primerenques ha desaparegut. En aquesta fase, Miquel Àngel està obrint un nou camí en el terreny de l'art, on les obres artístiques manifesten més un estat emocional o espiritual que no pas les simples característiques formals. En aquest sentit, el Judici Final és una obra on el moviment de les figures fa que el conjunt aparegui com agitat i dramàtic. Aquesta manera d'entendre l'art s'anirà obrint pas i serà una de les característiques dels nous corrents estètics que predominaran durant el segle XVII i de les quals Miquel Àngel en serà un pioner.

Joan Sorolla Beltran