El naixement de Venus, de Sandro Botticelli
Veure: imatge
de la pintura
1. Identificació i documentació.
Botticelli va ser un pintor que
va pertànyer a la segona generació del segle XV
, contemporani
de Bramante i
de Leonardo da Vinci, i va
defugir, d'entrada, algunes de les problemàtiques que
tant preocupaven als pintors de la generació anterior
(Masaccio, Fra
Angelico, Ucello...) com
ara la representació de la piràmide visual, de
la perspectiva. Botticelli Era
habitual dels cercles humanistes i el seu treball se centrava
en plasmar allò que 'la pintura havia de ser poesia muda',
partint de la mitologia clàssica i relacionant-la amb
els valors estètics del moment. El
naixement de Venus va pintar-se en un moment històric
relativament diferent del que suposà l'inici del Renaixement.
En aquell moment Florència era una rica república
de mercaders, optimista per la seva expansió. Ara, encara
que al cim del seu poder, Florència veu amb un cert pessimisme
com poderosos estats nacionals s'estan construint (França,
Anglaterra, Espanya...) mentre els territoris de parla italiana
segueixen dividits. Precisament, el màxim dirigent florentí
d'aquests anys, Llorenç de Médici
el Magnífic, va portar una política tendent
a mantenir i augmentar el prestigi florentí alhora que
cercava una política d'equilibri entre els estats italians.
No obstant, en aquests anys, Roma estava arrabassant a Florència
el seu predomini com a principal centre artístic i així
veurem com molts artistes florentins cada cop treballen més
a Roma.
El naixement de Venus va ser pintada
per Botticelli cap el 1485 i actualment
es troba al Museu dels Uffizi de Florència i fa 175 x
278 cm.
2. Anàlisi formal.
El naixement de Venus és
una pintura al tremp sobre taula.
- Descripció: Venus arriba a la platja empesa pels zèfirs,
mentre a la riba l'està esperant la Primavera per cobrir-la
amb un mantell de flors. Al fons, un paisatge marí situa
l'escena.
La seva composició té les següents característiques:
- Hi predomina la línia per sobre de la pinzellada. Això
vol dir que l'autor utilitza una pinzellada meticulosa que dóna
com a fruit uns contorns molt ben delimitats i abundància
de detalls en les diferents parts del quadre. És, per
tant, una obra dibuixística, on les línies corbes
són les predominants. Aquest predomini de la líia
és el que fa que les figures semblin molt planes, sense
volum. - Posseeix diversos eixos organitzadors. Al centre, la
figura ens marca una vertical que divideix el quadre en dues
meitats. Una diagonal a cada costat, formades pels cossos dels
diferents personatges, equilibren la composició. L'horitzontal
de la línia de l'horitzó ens serveix per marcar
el punt de vista des d'on es mira l'escena, en aquest cas, lleugerament
per sota del centre. - Pel que fa a la distribució dels
elements en la superfície del quadre, direm que és
equilibrada. La pintura té un centre clar, el cos de
Venus, i els altres elements es distribueixen a dreta i esquerra
de manera compensada: els zèfirs mantenen l'equilibri
del quadre amb la Primavera i els arbres del seu darrera.
- Com que els personatges que apareixen estan relacionats entre
si, direm que es tracta d'una composició unitària.
En aquest cas, la pròpia acció que es desenvolupa
davant nostre interelaciona els elements, amb Venus com a centre
de l'acció.
- No hi ha un interès per la representació de
l'espai en aquesta pintura, de fet els personatges desenvolupen
l'acció en un mateix pla, al mateix nivell. Tot i ixí,
Botticelli aconsegueix un efecte
de profunditat en situar , per darrere, un paisatge marí.
Una costa que s'empetiteix, tal com podrien haver-la representat
els pintors gòtics, i un mar que ve a caure als peus
de l'espectador són els elements que donen fondària.
- Botticelli va tenir molta cura,
en canvi, amb donar una sensació de moviment a l'escena.
Aquest moviment, més fictici que real, es basa en l'efecte
del vent sobre els cossos i objectes. Els cabells de la Venus,
el mantell de la Primavera, les flors volant estan sent agitats
per la bufada dels Zèfirs, aconseguint donar un punt
de verisme a l'escena.
- Els colors són vius i alegres. El vermell del mantell
de la Primavera, el blau de les capes dels zèfirs, el
verd esmaragda del mar i el rosa de les flors, en contrast amb
el rosat dels cossos, donen una gran vivesa. El conjunt posseeix
una suau calidesa, pròpia d'un ambient primaveral.
- El tractament de la llum segueix en la línia dels mestres
de l'últim gòtic i dels primers renaixentistes,
és a dir, una llum irreal que omple la pintura sense
indicar d'on prové. Les figures s'il·luminen quasi
uniformement; només un lleugeríssim enfosquiment
del to al cantó esquerre de les figures, revela una tímida
focalitat. L'efecte general és que les figures sembla
que tinguin llum pròpia.
- Estil. Totes aquestes consideracions ens porten a considerar
l'estil de Botticelli com a molt
personal. Mentre segueix la tendència quattrocentista
de figures molt dibuixístiques, el tema de la representació
de la perspectiva el deixa en un segon terme. De fet, s'ha dit
que Botticelli veu tècnicament
de les fonts de l'últim gòtic, mentre temàticament
és un home del seu temps. La forma del cos de la Venus
és molt similar a la d'algunes Verges gòtiques,
per exemple. Un altre aspecte de l'estil botticellià
és la languidesa que tenen els seus personatges, i no
només en El naixement de Venus,
sinó en totes les seves obres.
3. La interpretació: contingut,
causalitat i funció.
Possiblement no hi hagi cap quadre, llevat de
La Primavera, del mateix Botticelli,
que hagi provocat tanta controvèrsia i interès
per esbrinar el seu significat. Les interpretacions es diversifiquen
segons la tendència dels historiadors que l'analitzen,
però hi ha unes línies generals que són
comunament acceptades. Aquesta pintura és una al·legoria
del naixement de la deessa de l'amor. Segons la interpretació
de la mitologia que feien els humanistes, Venus va néixer
pura de l'escuma del mar en ser tallats els testicles del seu
pare Urà per Cronos, el temps. Els Zèfirs, vents
suaus, l'empenyen enmig d'una pluja de flors, mentre una de
les Estacions, la Primavera, l'espera per cobrir-la amb el mantell.
Botticelli és el gran pintor de la mitologia al Quattrocento.
Els precedents en què Botticelli
es basa per a composar aquesta pintura són bàsicament
literaris, ja que pictòricament el tema mitològic
era escadusser. Els grans autors del segle anterior, Dant,
Petrarca i Bocaccio,
havien iniciat la recuperació del món clàssic
en allò que serien els precedents del Renaixement florentí.
Aquesta tendència aniria en augment entre els humanistes
del XV i d'aquí naixeria el coneixement de Botticelli
sobre la mitologia clàssica. En concret, sembla que Botticelli
va inspirar-se en uns versos continguts en la Giostra que el
poeta Policià havia escrit
el 1475 per glorificar una victòria en un torneig de
Giuliano de Médici i on
s'inspirava en els clàssics Ovidi,
Horaci i Lucreci.
Les representacions de Venus púdiques es repetiran al
llarg del segle XV i seguiran fent-ho fins entrat el segle XIX.
Aquest tema és el que va tractar de manera magistral
Ticià a L'amor sagrat i l'amor
profà.
El naixement de Venus va ser encarregada
a Botticelli per Lorenzo
di Pierfrancesco de Médici amb la finalitat de
decorar el seu palau de la Villa di Castello i feia parella
amb La Primavera, amb la qual,
segons opina la majoria d'historiadors, està relacionada
temàticament. Les dues obres formarien un conjunt, el
que anomenem "programa iconogràfic", que tindria com
a tema el regnat de Venus, la bellesa, sobre la terra. Seria
doncs, una obra amb finalitat decorativa alhora que simbòlica.
4. La conclusió (relació
entre formes, contingut i context històric)
És evident que El naixement de
Venus representa d'una manera molt clara els valors estètics
d'un cercle reduït d'intel·lectuals i burgesos il·lustrats,
valors, ja comentats, que tenien una font clara d'inspiració
en la cultura clàssica. Aquest quadre pot interpretar-se,
segons Gombrich, com una al·legoria de l'adveniment de
la bellesa al món, un sentiment que meravellava a aquestes
persones. Aquesta representació de la Venus púdica,
és a dir, concebuda sense acte sexual es relaciona molt
directament amb la creença cristiana de la puresa de
la Verge Maria, que va concebre Jesucrist de l'Esperit Sant.
La Venus, d'aquesta manera, s'entén com a símbol
de la Verge. Cal recordar que la mentalitat dels renaixentistes,
si bé innovadora en molts aspectes, continuava sent una
societat profundament cristiana, on la pràctica de la
religió estava dins d'allò quotidià. Palesa
doncs, una coexistència de fonts culturals diverses.
Joan Sorolla Beltran
[Última revisió: 13-06-2005]
|
··· 
