artsdidactica.info

aprendre i gaudir de l'art

·Pàgina d'inici·

1. PERCEPCIONS VISUALS I CONSTRUCCIÓ DE LA MIRADA

"L'enterrament del senyor d'Orgaz" és una pintura realitzada per Domenico Theotocopoulos, més conegut com El Greco, entre els anys 1586 i 1588. Es tracta d'una escena que mostra la sepultura del noble a mans de dues persones que, pels seus vestits, es relacionen amb l'Església. En un segon pla, un seguit de personatges són retratats mentre assisteixen a l'escena de l'enterrament. En primer terme, un nen mira l'espectador reclamant la seva implicació en l'escena. A la meitat superior hi veiem una escena celestial amb Déu presidint tot el que s'està esdevenint.

L'obra es troba ubicada en el seu lloc original, l'església de Santo Tomé a Toledo, en una capella que fou habilitada per honorar el senyor d'Orgaz. És, per tant, un d'aquells exemples que ens permet contemplar una pintura de primer nivell en el lloc que li fou destinat pels comitents.

Es tracta d'un oli sobre tela de 430x360 cm. La pinzellada que aplica El Greco és diferent segons la part del quadre: a la part inferior, precisa i dibuixística, a la superior,més solta i lliure, més pictòrica en definitiva.Els colors són vius en els vestits dels sants i foscos en els dels homes. Hi veiem una àmplia gamma de colors càlids (grocs, taronges, vermells...) sobre un fons grisós i nuvolat.

La llum és irreal: mentre que a la part superior irradia de la figura divina, a la inferior sembla sortir de tot arreu, com una mena de llum pròpia. El quadre té un ritme ascendent pel seu eix vertical i presenta un gran dinamisme en la meitat superior mentre que la inferior és més estàtic.
Per últim, dir que l'espai físic on es desenvolupa l'acció no està descrit. Quasi no existeix tractament de l'espai tridimensional, llevat dels primers termes, on mitjançant el joc de colors (els negres i els càlids) es suggereix profunditat. Sí, però, que en vertical ens dóna una sensació d'altura per l'efecte que fa l'empetitiment de les figures del cel. En qualsevol cas, podríem afirmar que és un espai irreal on transcorre una acció que, en certa manera, també podríem definir com irreal: la visió de la pujada de l'ànima del comte cap el cel. Així, la pintura s'adaptaria al concepte.

Pel que fa a la composició, ja hem avançat que s'organitza en dues meitats que mostren dues escenes diferents però simultànies. La filera de caps ens marca l'horitzontal que el divideix. La part terrenal destaca per la disposició ordenada d'unes figures pausades; a la celestial hi regna l'excitació i el moviment aconseguits gràcies a la disposició relativament desordenada i amb moviments i positures ben diferenciades dels personatges.Alguns elements ens marquen plàsticament el fet conceptual de l'elevació de l'ànima: la disposició dels dos cossos ricament vestits del segon terme, la mirada del capellà, els núvols i els cossos de la Verge i el Bautista.

2. EMOCIONS I SENSACIONS

"L'enterrament del senyor d'Orgaz" és un quade aparentment desordenat i que posseeix un contrast de colors que en fan una obra viva. Destaca també la seva forma particular, amb la part superior arrodonida a causa de les necessitats arquitectòniques de la capella on es va ubicar.Per últim, destacar les seves grans dimensions i la seva disposició vertical.

En un pla més subjectiu, crec que la pintura és sorprenent i innovadora per la manera com explica el tema. No podem parlar de bellesa aquí sinó de plasmació de conceptes. És una pintura que, globalment, trobo molt dinàmica. Em sorpren l'ús de diferents tipus d'aplicacions del pinzell que fa El Greco segons quina sigui l'escena, cosa que demostra la versatilitat de l'autor. En un sentit contrari, la plasmació de l'espai, que no respon a les normes de la perspectiva visual, fa que l'escena superior guanyi amb irrealitat.

En definitiva, un quadre sorprenent i interessant.

3. RACIONALITZACIÓ

El comitent de "L'enterrament..." va ser el rector de l'església de Santo Tomé Andrés Núñez qui el 1586 va encarregar a El Greco la realització d'aquesta pintura. L'obra complia la funció de retre homenatge a Gonzalo Ruiz de Toledo, senyor d'Orgaz qui, a principis del segle XIV - més de 200 anys abans- havia finançat la reconstrucció de l'església.

Es tracta d'una obra eminentment religiosa, que inclou una col·lecció de retrats de contemporanis i del mateix fill de l'autor com a testimonis de l'escena. No fou El Greco el primer en fer una cosa semblant, però la qualitat dels retrats és aquí sorprenent.El tema de l'obra va ser especificat clarament pel mateix comitent i es tractava de recollir la llegenda que explicava com S. Esteve i Sant Agustí van baixar del cel per enterrar el comte.

Són indiscutibles les particularitats que fan de l'estil de El Greco un segell personalíssim. No obstant, el període en què ell va ser actiu, una època on les idees renaixentistes, ja consolidades arreu d'Europa, segueixen evolucionant, es coneix amb el nom de Manierisme. Era voluntat dels artistes més reputats del moment -sobretot a Roma, centre artístic per excel·lència de l'època- el fet de no limitar-se a imitar la realitat sinó a recrear-la. Figures allargades i amb els cossos en torsió exagerada sovintegen arreu. Aquests desequilibris contrasten amb la mesura de les obres del Quattrocento i les de Leonardo da Vinci i Rafael fetes unes dècades abans i que es consideraven el paradigma de la perfecció, bellesa i equilibri.

Dins la producció de El Greco "L'enterrament..." correspon a una fase on l'artista ha assolit ja un estil quasi totalment propi, ja allunyat de la fase d'influència veneciana i molt més encara del seu aprenentatge a Creta, carregat de bizantinisme. A partir de 1580 podem considerar que El Greco comença a tenir una plena autonomia estilística, on només quedarien restes de les contorsions manieristes romanes, i que s'aniria desenvolupant fins la seva mort el 1614. Aquestes escenes plenes de misticisme, clarobscuristes i distorsionades que comença a fer a partir de la data esmentada, seran les que es consideraran per sempre com a arquetípiques de El Greco. "L'enterrament..." pertany, doncs, a aquesta fase.

Les influències rebudes per El Greco van ser determinants. S'acaben d'esmentar més amunt: Creta, Venècia i Roma. De la primera en quedarà l'espiritualitat i distanciament de les figures i potser també el desinterès per la tercera dimensió. De Venècia, el color.Les influències de Tizià - de qui s'especula que en podria haver estat deixeble directe- i de Tintoretto serien finamentals.Per últim, el manierisme romà, també esmentat, que li va aportar influències passatgeres a la moda com les torsions i els allrgaments dels cànons de les figures.

El Greco no va tenir deixebles que seguissin el seu camí. És més, la seva pintura va caure en el descrèdit poc després de la seva mort i, tot i que els romàntics i artistes com Fortuny i Manet no amagaven la seva admiració pel mestre cretenc, no seria fins a principis del segle XX que la seva cotització com a artista tornaria a revaloritzar-se.

L'estada de El Greco a Roma va coincidir amb el govern del Papa Pius V, el contrareformista més decidit. No cal dir que l'ambient de reafirmació catòlica davant el protestantisme escenificada al Concili de Trento (1545 i ss) imperant a tota l'Europa catòlica, va arrelar en el jove Theotocopoulos. Tota la seva pintura religiosa, que és la gran part de la seva producció, serà afina als models ideològics de la Contrareforma.En la pintura que ens ocupa, el tema de la salvació de l'ànima per la fe i per les obres de caritat a l'Església, està plenament en aquesta ona.

Aquests comentaris tenen relació amb el missatge que, al nostre entendre, té "L'enterrament...". Amb un concepte artístic expressiu i conceptual alhora, El Greco retrata com la salvació de l'ànima s'exemplifica amb el cas d'una persona que va fer importants donacions econòmiques a l'Església. Són les "obres de Déu" les que ens faran guanyar el cel. En el terreny estilístic s'ha comentat que la pintura de El Greco té relacions amb el conceptisme de Góngora, contemporani seu. Així, l'allargament i complicació de les frases, la raresa de les expressions i la solemnitat dels temes tindrien els seus equivalents pictòrics en la complicació compositiva, l'allargament de les figures i el clarobscur.