EL LLENGUATGE CINEMATOGRÀFIC
Si bé en els seus inicis el cinema va ser molt depenent de la fotografia i del teatre,
ben aviat, cap a la dècada de 1910, va assolir una manera de fer particular, amb elements que venien
d'aquelles arts però també amb novetats provocades pel mateix mitjà. La combinació de totes aquestes aportacions, velles i noves, és el que coneixem amb el nom de "llenguatge cinematogràfic". Tot seguit veurem els components més importants d'aquest llenguatge artístic, tan propi del segle XX que s'acaba.
LA CÀMERA
Comencem per la càmera. La càmera és un aparell que recull les imatges que filma a través d'un objectiu. Segons el tipus d'objectiu que utilitzem obtindrem un resultats
o uns altres. Si fem servir un objectiu gran angular, veurem que
aconseguim una sensació de profunditat, i una distorsió dels elements més pròxims a la càmera i també de les línies verticals . Un objectiu normal evita aquestes distorsions i mostra un imatge
bastant pròxima a la que veuen els nostres ulls. Per contra, un teleobjectiu redueix la
profunditat i aplana el volum, fent que els elements semblin més propers a l'espectador. Encara n'existeix un altre tipus: el zoom. Un zoom és un objectiu amb una distància focal variable, des del gran angular al teleobjectiu, en una peça, i permet passar de l'una a l'altra ràpidament.
LA PLANIFICACIÓ
Amb aquestes lents el que en realitat estem fent és seleccionar una distància entre l'objectiu de la càmera, o sigui l'espectador, i un objecte determinat. Estem enquadrant, triant
la quantitat d'espai que volem que es vegi i la disposició dels objectes - persones i coses - a l'interior del quadre del fotograma. D'aquesta
operació se'n diu planificació, perquè estem seleccionant un tipus de pla. La denominació més habitual dels diferents tipus de plans és la segŸent:
El gran pla general és aquell que permet vistes molt àmplies i on la figura humana a penes és visible.
En el pla general la figura humana va guanyant protagonisme, però encara domina el fons.
Si el pla es diu americà voldrà dir que les figures humanes que veiem estaran enquadrades de genolls cap amunt.
El pla mig llarg, en canvi, talla la figura humana per la cintura aproximadament.
El pla mig curt ho fa a l'alçada del pit.
El primer pla és el que mostra el cap i el coll d'una figura o també un objecte petit.
El primeríssim pla va encara més a prop i només mostra porcions d'objectes o del cos humà.
LES UNITATS NARRATIVES
La paraula "pla" també pot entendre's des d'un altre punt de vista. Un pla també pot ser el conjunt d'imatges que formen part d'una mateixa presa de la càmera. Tot allò que filmem mentre prémem el disparador és un pla. ƒs, per tant, una unitat narrativa. Quan tenim un conjunt de plans
que formen part d'una mateixa acció, diem que estem veient una escena. Quan diverses escenes s'agrupen, bo i sent
part del mateix fil narratiu, diem que veiem una seqŸència.
L' ANGULACIÓ
Al mateix temps que enquadrem també estem situant la càmera a una determinada alçada respecte a la figura que veiem. ƒs el que anomenem "angulació" de la càmera. Si la situem per sobre del subjecte, de manera que aquest es vegi a baix,
estem fent un picat; si, a la inversa, l'agafem des d'un angle baix,
fem un contrapicat. El més comú, però, és l'angle recte. Quan enquadrem, la càmera acostuma a representar la visió d'uns ulls externs que contemplen l'acció. No obstant, i a vegades, allò que hi ha a dins del quadre es correspon amb la visió del personatge: es tracta, aleshores, d'un pla subjectiu.
ELS MOVIMENTS DE LA CÀMERA
La càmera també pot moure's. I ho pot fer sobre el seu propi eix o de manera longitudinal. En
ambdós casos es pot desplaçar sobre l'espatlla de l'operador , donant lloc a l que coneixem amb el nom de " càmera en mà", o muntada damunt d'una grua, base mòbil amb un braç, al capdamunt del qual si situa una plataforma amb l'operador i la càmera. Quan només és una plataforma s'anomena " dolly". Un procediement més recent és l' steadicam que consisteix a fixar una estructura sobre el cos de l'operador
a la qual se subjecta la càmera, bo i dotant-la de gran estabilitat; és òptima pèr seguir moviments sinuosos.
Sempre que la càmera es desplaça en l'espai, fa un moviment que anomenem " travelling". Els "travelling" poden fer-se de diferents formes, depenent de com vulguem desplaçar la càmera. Si camina en paral·lel a un objecte que es desplaça, obtenim un travelling lateral; si ho fa en sentit vertical, tenim un travelling
vertical i si els fa els dos simultàniament, un d' oblicu. Si el moviment és al voltant d'una gura, aleshores l'anomenem travelling circular. Per últim encara existeixen dues possibilitats més: que s'apropi a un objecte - travelling d'aproximació, o que se n'allunyi - travelling d'allunyament -
Quan la càmera es mou sobre el seu eix, ho pot fer de dues maneres: de dalt cap a baix,
o viceversa, de baix cap a dalt. Aquest moviment és la panoràmica vertical. Si ho fa de dreta a esquerra o viceversa, aleshores és una panoràmica horitzontal. Per últim, si les féssim les dues alhora, tindríem una panoràmica obliqua.
EL MUNTATGE
Muntar és, per dir-ho d'una manera gràfica, tallar i enganxar els diferents plans que s'han rodat, segons una idea
prèvia que tenim plasmada en un guió. Els pioners del cinema entenien la narració fílmica com un procés continu, sense talls, és el que coneixem com a pla-seqŸència i que encara és utilitzat per alguns cineastes. Però filmar una pel·lícula d'una tirada no és el més habitual, sinó que es descompon en plans, que s'agrupen en escenes i seqŸències, i després es filmen en l'ordre que vagi millor per tal d'economitzar temps i diners.
D'altra banda, segons sigui la durada dels plans, el ritme serà més ràpid o més lent.
El pas d'un pla a un altre es pot fer de diverses maneres, la més habitual de les quals és el tall en sec. Dos plans també poden fondre's. Així, tenim la fosa en negre - on un pla es va enfosquint fins al negre i en tornar-se
a aclarir ja apareix un altre pla i la fosa encadenada, que fa que
l'última imatge d'un pla es barregi amb la primera de l'altre. Un procediment diferent és la cortineta, mitjançant la qual el nou pla entra des de l'esquerra o des de la dreta, cobrint la
imatge anterior. En canvi, l' escombrat es fa movent la càmera amb un desplaçament panoràmic ràpid, distorsionant la imatge que, en tornar-se nítida un altre cop, ja pertany al pla segŸent. També tenim el desenfocat, amb el qual un objecte va perdent focus progressivament
i quan la imatge torna a ser clara ja pertany a un altre pla.
Per últim, remarquem un altre recurs: l'el·lipsi. L'el·lipsi consisteix en fer un salt narratiu entre dues seqŸències, de manera que entenem que ha passat algun temps entre elles. Els diferents
tipus de muntatge depenen, en principi, de què i com es vulgui explicar a la pantalla. Almenys podem triar entre cinc formes
diferents de muntar:
El muntatge lineal, és quan una escena segueix a una altra d'una manera cronològica. ƒs el muntatge que més predomina en el cinema actual.
El muntatge paral·lel, amb el qual dues o més escenes independents i cronològicament allunyades s'alternen en pantalla, provocant una relació entre una i altra.
El muntatge altern és quan s'alternen dues escenes independents però que són simultànies en el temps i acaben confluint.
El muntatge invertit és quan es canvia el transcórrer del temps d'una manera deliberada. Quan el salt temporal és cap al passat se'n diu un "flash-back" i quan és cap el futur un "flash-forward".
El muntatge ideològic, que va ser creat pels cineastes soviètics de les primeres dècades d'aquest segle i adaptat posteriorment per altres autors. Consisteix a
muntar escenes o plans, el contrast del quals genera un concepte,
una associació d'idees en l'espectador.
ELS GÈNERES
No podíem acabar aquest repàs al llenguatge cinematogràfic sense parlar del gèneres. Un gènere cinematogràfic és un conjunt de convencions, de regles que coneixen tant els directors com el
públic. Les pel·lícules pertanyents a un gènere s'identifiquen perquè tenen un tema comú. Així sabem que ens trobem davant d'un western, d'un film de terror, d'un de bèl·lic, d'un drama, d'una comèdia, etc... perquè un conjunt de senyals l'identifica.
Els gèneres cinematogràfics tenen la possibilitats de barrejar-se. De fet, moltes de les pel·lícules que veiem en són una mescla. Veiem musicals de gàngsters, melodrames de misteri, terror de ciència-ficció i moltes altres combinacions. Aquest fenomen sembla dir-nos que el cinema és capaç de multiplicar-se per ell mateix i viure molts anys més.
Aquest text va formar part de l'exposició "100 anys de cinema", celebrada a les sales de "Can Palauet", de Mataró, organitzada per la Comissió de Cinema del Patronat de Cultura de l'Ajuntament de Mataró, entre el 27 de setembre i el 20 d'octubre de 1996. El text presentava l'apartat
de "El llenguatge".
© Joan Sorolla i Beltran (1996)
|
 |
···